«El cafè de la Marina» de Josep Maria de Sagarra es recupera amb l'actriu Marina Salas i l'actor Pablo Derqui de protagonistes en una versió de TV3 dirigida per Sílvia Munt

Pablo Derqui i Marina Salas protagonitzen el telefim «El cafè de la Marina», de Josep Maria de Sagarra, dirigit per Sílvia Munt, a TV3. Vegeu el making of, sinopsi, altres versions i repartiments, l'enregistrament del 1981 per al programa Gran Teatre de TVE Catalunya, i crítica teatral de la versió més recent del Teatre Nacional de Catalunya [+ informació]

«El veïns de dalt», de Cesc Gay. Intèrprets: Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas i Jordi Rico. Escenografia: Alejandro Andújar. Ajudanta escenografia: Adriana Parra. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells i Pascualin. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carlos Lucena. Operador il·luminació: Rubèn Taltavull. Operador de so: Roger Àbalos. Maquinista: Román Ogg. Regidora: Carmen Álvarez. Ajudanta direcció: Marta Pérez. Direcció: Cesc Gay. Coproducció d'Elefant, Romea i Mola Produccions. Teatre Romea, Barcelona, 25 març 2015.

¿Ara ens n'explicaran una altra de parelles...?, pot pensar algú. Doncs, sí, una altra de parelles. Però la clau de l'encert de la història 'Els veïns de dalt' rau no en l'embolcall sinó en la manera com es destapa la capsa i acaba saltant la sorpresa. En aquesta comèdia del cineasta Cesc Gay —la seva primera incursió teatral com a autor i director— tot sembla fet a mida per als quatre intèrprets. Des del primer moment, a un se li fa difícil pensar que, sense cap d'ells quatre, la impressió que se'n treu seria la mateixa. Hi ha, doncs, una bona dosi d'espontaneïtat en la interpretació, de ser ells mateixos, de dotar cadascú el seu personatge amb la personalitat que els quatre porten adquirida com a actors i actrius de llarga trajectòria. I un cop feta la diana amb el càsting al quadrat, el guió s'emporta la resta i bona part dels mèrits. Vuitanta minuts —breu, breu— en què els espectadors difícilment podran deixar de fer-se còmplices del que hi passa amb les rialles permanents de cada rèplica, de cada frase, de cada sortida, de cada expressió, de cada tret de cinisme, de cada manera de dominar el ping pong amb què un rebat els arguments de l'altre... [+ crítica]

«Vintage», de Jumon Erra. Lletres cançons: Marc Gómez. Intèrprets: Víctor Arbelo, Albert Bolea, Meritxell Duró, Gerard Ibáñez, Marina Pastor i Marina Schiaffino. Escenografia: Sergi Cerdan. Vestuari: Sara Beltran i Albert Bolea. Caracterització: Vero Marín i Manuel Gémez. Il·luminació: Daniel Anglès i Miquel Llull. Assessorament vocal: Susanna Domènech. Coreògraf: Óscar Reyes. Director musical: Jordi Taixés. Ajudant direcció: Nesa Vidaurrázaga. Direcció: Jumon Erra. Versus Teatre, Barcelona, 24 març 2015.

Els creuers mediterranis s'han convertit en un gairebé obligat divertiment popular low cost i, en conseqüència, el nivell d'entreteniment, adreçat a honorables beneficiaris d'Imsersos, famílies senceres i prejubilats a l'atur forçós, ha baixat a l'alçada dels programes més xarons de les televisions de masses. No és estrany, doncs, que la companyia que ha produït artísticament Daniel Anglès faci una caricatura d'aquest fenomen turístic en la qual es barreja el preu que es paga per oferir duros a quatre pessetes amb un repertori que beu de les fonts musicals més tronades i enganxadisses de la dècada dels vuitanta, la generació d'infància de la majoria dels intèrprets de 'Vintage', per cert, amb una excepció de l'actriu Meritxell Duró, andorrana d'origen dels setanta, que surt de l'anonimat coral de companyies com Comediants ('Persèfone'), Dagoll Dagom ('La nit de Sant Joan') i, sobretot, La Cubana ('Mamá quiero ser famoso', 'Cómeme el coco negro', 'Campanades de boda')... [+ crítica]

Palmarès dels XVII Premis de la Crítica Teatral Catalana

D'entre els espectacles estrenats durant l'any natural 2014 han resultat guardonats «L’Orfe del clan dels Zhao», que s'imposa en la categoria d’Espectacle. Oriol Broggi s’emporta el premi a la Direcció d’escena pel mateix muntatge. Els espectacles més guardonats han estat «Doña Rosita la soltera», amb quatre premis (Il·luminació, Vestuari, Actriu de repartiment —Mercè Arànega— i Actor de Repartiment —Oriol Genís), i «L’Orfe del clan dels Zhao», que n’ha aconseguit tres (Espectacle, Direcció i Adaptació). Hi ha hagut dos muntatges guardonats amb dos Premis de la Crítica: «Desde Berlín. Tributo a Lou Reed» (Espai sonor i Disseny de vídeo) i «Informe per a una acadèmia» (Actor principal i Espai escènic). Els premis a l'actor i l'actriu principals han estat per a Rosa Renom («El president») i Ivan Benet («Informe per a una acadèmia»).

Els jurats dels Premis de la Crítica estan integrats per professionals que, de manera regular i destacada, han exercit la prescripció escènica durant com a mínim els cinc anys previs a cada edició, en mitjans escrits, audiovisuals i/o digitals. En els de teatre hi han participat en aquesta edició: Joan Anton Benach, Jordi Bordes, Sergi Doria, Santi Fondevila, César López Rossell, Iolanda G. Madariaga, Juan Carlos Olivares, Ramon Oliver, Xavi Pardo, María José Ragué i Andreu Sotorra (Clip de Teatre). Formen part del de dansa: Carmen del Val, Sara Esteller, Montse Otzet, Bàrbara Raubert i Jordi Sora. I, finalment, el jurat de teatre familiar està integrat per Ferran Baile, Jordi Bordes, Núria Cañamares, Víctor Giralt, Iolanda G. Madariaga, Andreu Sotorra (Clip de Teatre) i Josep M. Viaplana. [+ palmarès complet]

«Yo maté a mi hija (una historia real)», de Carmen Domingo. Intèrprets: Teresa Vallicrosa, Jordi Llordella i Neus Pàmies. Disseny il·luminació: Mario Gas i Carles Borràs. Disseny so: Francisco Grande. Vestuari: Myriam Ibáñez. Escenografia: Natalia Sánchez. Disseny musical: Carla Aparicio. Música: Pepito Arriola. Ajudanta direcció: Mónica López. Direcció: Pep Molina. Companyia La Descomunal. Sala Muntaner, Barcelona, 22 març 2015.

Als anys trenta del segle passat, l'eugènesia, la teoria que diu que la constitució genèrica dels humans es pot perfeccionar si es controla la seva reproducció, era un tema de debat entre els sectors científics relacionats també amb l'esterilització com a eina per aconseguir una raça pura. Allò que es coïa a Alemanya a partir de l'ascens al poder, el 1933, del partit nazi liderat per Hitler va traspassar fronteres. A l'Espanya de la Segona República, va ser el metge Antonio Vallejo Nájera qui va difondre la seva idea de l'eugenèsia, unes tesis que van quallar fins i tot en persones vinculades a l'esquerra, emmirallades en principi per la ideologia totalitària que prometia el progrés, la modernització i un futur amb una raça humana perfecta. El que els simpatitzants republicans amb aquests tesis potser no sabien és que, primer en els camps de concentració franquistes arran de la guerra civil espanyola, el cap dels quals va ser Antonio Vallejo Nájera convertit en comandant, i després en els camps d'extermini nazis de la Segona Guerra Mundial, l'eugenèsia agafaria un gir criminal... [+ crítica]

«Camargate». Dramatúrgia de Jorge-Yaman Serrano. Intèrprets: Cristina Gàmiz, Anna Sabaté i Pep Duran. Caracterització: Toni Santos. Vestuari: Eugenia Gusmerini. Audiovisuals: La Rueda Films. Ajudant direcció: Nico Aguerre. Direcció: Jorge Yaman-Serrano. Coproducció TeatredeCERCA, La Rueda i Tantarantana. Cicle Companyies Independents. Baixos 22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 21 març 2015.

Ara que el cedé amb la gravació íntegra, via gerro de flors, del dinar del Restaurant La Camarga que el fill gran de l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol Ferrusola, va lliurar a la presidència de la maratoniana comissió d'investigació sobre el frau fiscal del Parlament de Catalunya —un vodevil per a amants dels diàlegs de sords— servirà perquè els il·lustríssims parlamentaris facin una sessió d'auriculars compartida, com autèntics espies, per escoltar allò que el poble ja sap de l'indret i el revés, tots plegats podrien estalviar-se les hores d'escolta i substituir-les per una de les representacions de la versió teatral que el muntatge de ficció documental presenta en clau d'humor al Teatre Tantarantana... [+ crítica]

«Una giornata particolare». A partir de la pel·lícula d'Ettore Scola. Text d'Ettore Scola i Ruggero Macari. Traducció d'Anna Madueño. Col·laboració en el text: Marc Artigau. Intèrprets: Clara Segura, Pablo Derqui i Màrcia Cisteró. Figuració: Lídia Figueras i Núria Ubiergo. Escenografia: Oriol Broggi. Construcció escenografia: Taller Castells i Planas. Il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Damien Bazin. Vestuari: Berta Riera. Confecció vestuari: Dress Art i Irene Fernández. Caracterització: Àngels Salinas. Audiovisual: Francesc Isern. Veu en off: Pasquale Bavaro. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Guillem Gelabert. Tècnic: Juan Boné. Direcció: Oriol Broggi. La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 març 2015.

Diuen que al cinema... tot era bonic. Però amb motiu d'aquesta sensible versió teatral de la pel·lícula d'Ettore Scola es pot dir igualment que, al teatre, també tot pot ser bonic. El director Oriol Broggi i La Perla 29 no han volgut amagar ni renunciar a l'origen cinematogràfic d''Una giornata particolare' i la introducció de l'obra per als espectadors de la Biblioteca de Catalunya passa a la gran pantalla, amb la projecció d'un dels primers tràilers de la mítica pel·lícula, ambientada a la Roma del 1938, amb Mussolini salivejant el feixisme i amb la visita d'Adolf Hitler, rebut per les masses populars uniformades amb camisa negra. A casa d'Antonietta, despertar el marit i les sis criatures —ah!, aquestes escenes de samarretes i calçotets blancs entre llençols!— no és només una rutina matinal sinó una feina llarga per a Antonietta. Allà hi ha Sophia Loren i, per als que han recuperat el film de joves o per als més veterans, hi ha també la inesborrable imatge en la memòria de Marcello Mastroianni... [+ crítica]

«Las amistades peligrosas (Les liaisons dangereuses)», de Pierre Choderlos de Laclos. Versió de Javier L. Patiño i Darío Facal. Intèrprets: Carme Conesa, Edu Soto, Iria del Río, Lucía Diez, Mariano Estudillo i Lola Manzano. Il·luminació: Juanjo Llorens. Vestuari: Guadalupe Valero. Confecció vestuari: Eva San Miguel. Caracterització: Chema Noci. Espai sonor: Álvaro Delgado. Tècnic d'il·luminació: Manolo Ramírez. Mestra d'esgrima: Rosibel Vindel. Efectes especials: The Stunt Club. Regidoria: Cristina Otero. Direcció musical: Mariano Estudillo. Ajudant direcció: Javier L. Patiño. Direcció: Darío Facal. Metatarso Producciones. Teatre Goya, Barcelona, 20 març 2015.

Una marquesa i un vescomte s'estan morint de fàstics. Presos per l'avorriment i les ganes de revenja d'ella provoquen un caos llibertí que el seu creador literari —més militar d'armes que escriptor de ploma— Pierre Choderlos de Laclos (Amiens, França, 1741 - Tàrent, Itàlia, 1803) converteix en un mite del París de la Revolució del segle XVIII. Però ja se sap: jugant dos, acaben rebent tres... o una colla. La marquesa és Merteuil i el vescomte, Valmont. Els altres, les seves víctimes: la senyora de Tourvel, la jove Cecile de Volanges, la senyora de Volanges... i algun passavolant més amb etiqueta de cornut... [+ crítica]

«Maldita fortuna», de Francis Veber. Intèrprets: David Fernández, Pep Miràs, Carles Gilabert, Anna Gras-Carreño, Susanna Garachana, Marta Capel i Toni Sevilla. Escenografia: Paula Bosch. Construcció escenografia: Taller-Estudi d'Escenografia Jorba-Miró. Il·luminació: Eudald Gili. Vestuari: Carlota Ricart i Maria Albadalejo. Músic: Joan Rectoret. Estudi de gravació: Oido. Regidoria: Olalla Calvo. Tècnic: Àngel Bardají. Ajudant direcció: Gilbert Bosch. Direcció: Paco Mir. Teatre Apolo, Barcelona, 19 març 2015.

A Francis Veber (Neuilly-sur-Seine, París, 1937), els homes de negre —o de gris— d'Hisenda n'hi devien fer algun dia alguna de grossa perquè sembla que els té en el seu punt de mira. Recordem la seva comèdia més popular i més representada, 'El sopar dels idiotes', on un grup d'amics organitza un sopar cada setmana per riure's d'un incaut escollit per la seva idiotesa i on apareix també el personatge de l'inspector dels tributs. En aquesta altra comèdia, la més recent, del mateix autor francès, 'Maldita fortuna', a un servidor li sembla veure-hi, atesa la versió moderadament bilingüe català-espanyol, un joc de paraules traduïble a "Mal dita (anomenada) fortuna", i hi apareix novament el personatge sinistre —negre gairebé de tanatori— que ho coneix tot del presumpte investigat i que, com faria un expert titellaire, mou bona part dels fils de la trama... [+ crítica]

La companyia Lazzigags commemora els deu anys de la seva versió de «Pippi Langstrum» al Jove Teatre Regina

«Pippi Langstrump», d'Astrid Lindgren. Traducció de Carles Moreno. Adaptació del suec d'Adrià Devant. Adaptació de les cançons de Ferran González. Intèrprets: Meritxell Santamaria, Marc Udina, Cristina López, Mireia Llunell, Ferran Castells, Marc Gómez i Miquel Agell. Escenografia: Eloi Linuesa. Coreografies: Ester Bartomeu. Il·luminació: Roger Blasco. Vestuari: Pep Sánchez, German Miranda i Leo Quintana. Caracterització: Toni Santos. Coach actors infantils: Marta Fíguls. Producció banda sonora: Hekáteros Serveis Musicals. direcció banda musical: Lluís Cabal. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant de direcció: Xavi Duch. Direcció: Teresa Devant. Companyia Lazzigags. Barcelona, Jove Teatre Regina. Reposició: 21 març 2015.

Pippi Langstrump, creació de l'escriptora sueca Astrid Lindgren (1907-2002), és un dels personatges literaris més populars arreu del món i aquí, sobretot, a banda de les novel·les, conegut a partir de la sèrie televisiva de la dècada dels setanta. Astrid Lindgren en va publicar la primera història el 1945, just acabada la Segona Guerra Mundial, sense que abans no s'hagués lliurat de viure els habituals rebuigs editorials a obres destinades a ser clàssiques, com va passar amb J.K.Rowling i el seu Harry Potter. A finals dels anys quaranta, el Maig del 68 encara era molt lluny, però Pippi s'avança als temps i fa de la llibertat personal i la rebel·lia contra el sistema imposat pels adults la seva bandera particular... [+ crítica]

Finalistes candidats als XVII Premis de la Crítica Teatral catalana 2014

 L’Associació per a la Promoció de les Arts Escèniques Recomana recupera els Premis de la Crítica Teatral Catalana. Hi participen tots els espectacles estrenats A Barcelona, el Festival Temporada Alta i la Mostra d'Igualada durant l'any natural 2014. S'han establert una vintena de categories des de l'espectacle local o internacional als actors, actrius i direcció, a més d'altres especialitats escèniques. Els premis, a partir dels finalistes establerts en diferent rondes de votació pels crítics que formen part del jurat, es faran públics el 23 de març, al vespre, a l'Antiga Fàbrica Damm [+ relació candidats finalistes]

«La fórmula de la felicitat», d'Anna M. Ricart. Intèrprets: Tilda Espluga, Guillem Gefaell, Cristina Noguer, Xavier Torra i Mireia Estrany. Audiovisual i espai sonor: Marc Chornet. Escenografia: Mireia Trias. Disseny llums: Xavier Alabart. Direcció: Mireia Trias. Companyia Sojapi. Sala Atrium, Barcelona, 8 març 2015.

Si no fos que la companyia s'ho podria prendre malament, es podria dir que aquest muntatge té lloc en una càpsula similar al grand guignol, en el bon sentit del terme, esclar. O dit d'una altra manera, en l'interior d'una d'aquelles romàntiques caixes de fusta vella que serveixen de magatzem i transport de cadascuna de les parades dels Encants del Mercat de Sant Antoni. Dins d'aquest quadre, es desenvolupa la difícil missió de trobar la fórmula de la felicitat, per molt complicada que sigui, des de dues cares diferents: l'audiovisual, amb el personatge que interpreta en off l'actriu Tilda Espluga, deprimida, desmenjada, múrria i una mica repel·lent, que posa el dit a la nafra i esqueixa descaradament moltes de les idees romàntiques que puguin tenir els altres i, de rebot, potser també els espectadors... [+ crítica]

«Kabarett Protokoll». Dramatúrgia d'Helena Tornero. Música d'Oscar Machancoses. Intèrprets: Oriol Genís, Júlia Genís, Ester Nadal, Oscar Machancoses, Helena Tornero. Il·luminació: Enric Planas. Direcció moviment i coreografia: Roberto G. Alonso. Direcció musical: Oscar Machancoses. Direcció: Ester Nadal. Companyia La Bacanal. Círcol Maldà, Barcelona, 7 març 2015.

Quan a finals de la dècada dels seixanta i principis dels setanta del segle passat, els escriptors Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, amb altres còmplices del moment com el director Josep Anton Codina, van aprofitar el boom de la desapareguda plataforma de La Cova del Drac, del carrer Tuset de Barcelona, per recuperar el cabaret literari, va aparèixer la trapelleria lingüística local de 'Ca, barret!', que va donar una sèrie d'espectacles del gènere i va traspassar fronteres mediatiques de l'època arribant a lletres de cançons com les de La Trinca o Guillermina Motta. El títol originari alemany (Kabarett) que utilitza ara la companyia La Bacanal per presentar aquest espectacle continua portant ressonàncies d'aquella expressió catalana que reforça la negació i qui sap si, indirectament, més de quaranta anys després, empeny en el fons els seus responsables a recuperar l'intent d'aleshores... [+ crítica]

«Dolore sotto chiave», d'Eduardo De Filippo. Intèrprets: Tony Laudadio, Luciano Saltarelli i Giampiero Schiano. Escenografia i vestuari: Lino Florito. Ajudant vestuari: Francesca Apostolico. Il·luminació: Cesare Accetta. So: Daghi Rondanini. Cap tècnic: Lello Becchimanzi. Ajudant direcció: Giovanni Merano. Direcció: Francesco Saponaro. Coproducció Teatri Uniti Napoli Teatro Festival Italia en col·laboració amb la Università della Calabria. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 7 març 2015.

Dues peces curtes d'Eduardo De Filippo i una introducció breu de Luigi Pirandello. Una hora i vint a tot estirar. Tres temps d'escriptura: 'Dolore sotto chiave' (1958), 'Pericolosamente' (1938) i 'I pensionati della memoria' (1914). Pot semblar una fusió estranya, malgrat la simpatia de De Filippo per Pirandello, però té tot el sentit perquè les tres parts tenen de rerefons l'engany i la mort i, a més, perquè l'obertura pirandelliana s'ha adaptat al napolità de De Filippo. Un engany i una mort, però, passats sempre pel sedàs del registre de l'humor negre, augmentat i revisat per la particular mirada napolitana: allò que pot semblar més inversemblant per a segons qui és absolutament real per als napolitans. La companyia Teatre Uniti resol la posada en escena amb una escenografia molt simple. Inicialment, unes portes de cambra en relleu de taüt. Finalment, intecanviades per dos murs domèstics de fons. Una taula, una cadira de braços, una ampolla de gasosa d'època que esclata... A tota hora, una il·luminació tenebrosa, com pertoca al gènere. I sempre, tres intèrprets sobre els quals reposa tot el relat. I dic relat perquè una de les peces, la primera de les dues de De Filippo, 'Dolore sotta chiave', va emetre's primerament el 1959 per la ràdio, i per això encara ara exigeix als espectadors que parin bé l'oïda... [+ crítica]

«Perdiendo el tiempo». Creació de Mar Gómez i Ignasi Gil. Intèrprets: Mar Gómez i Xavier Martínez. Coreografia de Mar Gómez. Assistent coreografia: Xavier Martínez. Disseny escenografia: Joan Jorba. Idea element circ: Ignasi Gil. Disseny vestuari: Mariel Soria. Disseny il·luminació: Memé Boya. Producció: Marta Riera. Direcció: Mar Gómez. Programa Viu el Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 març 2015.

La coreògrafa i ballarina Mar Gómez i la seva companyia de dansa no han perdut gens el temps. Ben al contrari del que anuncia el títol d'aquest espectacle, que ve de lluny, presentat al Mercat de les Flors fa tres anys, amb un recorregut de gira posterior, i tinc la sensació que per a un públic general, no pas només el familiar com el que ja va ocupar la programació de Viu el Teatre el setembre passat i ara hi torna, una constatació que el llenguatge teatral no té fronteres d'edat quan és capaç de tocar la sensibilitat d'espectadors de totes les edats. 'Perdiendo el tiempo' barreja la dansa, el teatre de gest, el circ i la música —caldria afegir-hi el vestuari— al servei d'una trama de gènere fantàstic, ple de metàfores per als més grans i d'imatges suggerents per als més petits, i també de ressonàncies clàssiques com la del mite de Diana Caçadora, personatge que interpreta la mateixa Mar Gómez... [+ crítica]

«Petits monstres», de Marilia Samper. Versió bilingüe (espanyol-català): Lola Armadàs i Marc Rosich. Intèrprets: Vanessa Segura, Marta Aran / Mireia Piferrer, Jordi Andújar / David Vert. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Gervasi Juan. Composició musical: Roger Torn i Jaume Cervera. Direcció: Marilia Samper. Coproducció de La Villarroel i Pequeños monstruos. La Villarroel, Barcelona, 6 març 2015.

Aquesta és una comèdia que s'ha anat fent amb el temps. Des del Grec 2013 i a partir de la Nau Ivanow. Va néixer en un terrat d'estiu. Diuen que la primera versió només durava vint minuts i que de seguida es va ampliar fins a quaranta. Ara ja, en format de muntatge per al circuit comercial, s'ha doblat fins als vuitanta minuts. Els intèrprets també s'han doblat: allà on només eren Vanessa Segura (Anna), Marta Aran (Marta) i David Vert (David), ara alternen funcions la mateixa Vanessa Segura, amb Mireia Piferrer i Jordi Andújar. D'un terrat a un escenari hi ha notables diferències. L'actual disposició a dues bandes de La Villarroel ho facilita. L'acció actual se situa en unes golfes d'una casa pairal. Hi ha, doncs, tot d'andròmines que recorden el passat de la família (pares jubilats) i, sobretot, el de les dues germanes que es van fer grans entre disputes mentre optaven per camins existencials diferents... [+ crítica]

«Copi & Ocaña al Purgatori», de Marc Rosich, a partir d'una proposta de Julio Álvarez. Intèrprets: Oriol Guinart, Víctor Álvaro i Jaume Madaula. Veu en off: Bealia Guerra. Disseny escenografia: Montse Amenós. Construcció escenografia: Arts-cenics. Disseny il·luminació: Quico Gutiérrez. Disseny so: Oriol Rufach. Disseny vestuari i caracterització: Núria Llunell. Assessora moviment: Bealia Guerra. Piano: David Anguera. Ajudant direcció: Carles Perelló. Direcció: Marc Rosich. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 5 març 2015.

Segurament que per a molts espectadors joves, o no tan joves, els noms d'Ocaña i el de Copi els deuen sonar com si fos música celestial d'un temps i d'un país que ja no existeix. A qui li soni massa, que es convenci que ja té una certa edat. Qui sàpiga, a més, que un d'ells (Copi), dramaturg argentí establert a París, va morir de sida el 1987, i l'altre (Ocaña), pintor i anarquista llibertari, icona i terratrèmol de les Rambles de Barcelona de la primera Transició postfranquista, va morir a causa de l'incendi d'una disfressa de sol amb teixits sensibles en una festa al poble natal sevillana de Cantillana, també vol dir que ha vist ploure força. Per això, sorprèn, ara i fa deu anys, que un autor i director encara jove com Marc Rosich s'hi acosti com si fos ahir, segurament que amb l'alè de la mitificació que atorga el pas del temps i la veu popular. Ja ho va fer a finals del 2004, però, al Teatre Tantarantana, aleshores empès i dirigit per Julio Álvarez i, per més inri, amb els dos mateixos intèrprets protagonistes actuals (Víctor Álvaro i Oriol Guinart) i amb l'ombra del tercer intèrpret, abans Òscar Muñoz, substituït ara per Jaume Madaula... [+ crítica]